La Marjorie als campaments

Arribo al “Camp de Refugiats Saharauí “on ningú sap; qui sóc, d’on vinc, ni quins són els meus sentiments,tampoc saben per què he anat ni el que faré allí. Però tot hi així m’obren les portes de casa seva, oferint-me la millor casa que tenen, una casa de xapa feta per ells mateixos, per tal que jo estigues com a casa i efectivament em vaig sentir com a casa.

Em vaig anar a dormir tota impressionada, a mig matí em desperten uns nens petits cridant”Salam aleikum “obro els ulls i encara no m’ho puc creure on sóc. Aixeco a la resta de companys i anem a presentar-nos amb la nostra família d’acollida amb l’ajuda de Najwa (Mariam és la mare, Ahmed el pare i els seus fills es diuen; Sidomo, Salma i Salek).

Entrem, a la haima on la nostra família ha dormit, observo que el lloc no és massa ample però tot i així, allí han dormit 7 persones a terra. I per fi, arribat el moment de tastar el famós te, després de tot el que he sentit parlar d’ell. El primer te, és amarg com la vida, el segon és dolç com l’amor i el tercer és suau com la mort.

Al llarg del dia estava impacient per saber tot sobre ells i a cada pregunta contestada la meva curiositat per saber, anava creixent, anàvem parlant i bevent te a l’hora, simplement era fantàstic. És curiós que puguis tindre una conversació a grans trets amb persones que no coneixes de res i veure el contrast que hi ha als països occidentals, ja que no és tan fàcil parlar amb la gent sense que es pensin que tens un interès darrere.

Després quan vaig anar al centre de pràctiques em vaig sobtar molt, ja que amb pocs recursos feien meravelles. La gent que anava a la consulta no semblava estar malalta, ni que li fes mal res, anaven amb una somriute a la cara i parlant com si no passes res, no hi havia cap cara de preocupació. Quina enveja el pugues prendre’s la vida d’una manera més agradable.

Vam anar, a l’hospital central ubicat en Rabuni, on em vaig trobar una altra sorpresa. Vaig trobar a persones que fan un treball totalment altruista, ells han deixat a la seva família a casa seva durant mot temps i ho fan cada any.

Ostres perquè feu això? Vaig preguntar i una vegada més em vaig sorprendre “ho fem, perquè nosaltres tenim l’oportunitat i els medis per fer-ho, les persones sempre rebem coses tant bones com dolentes i nosaltres donem el que podem, que sembla ser bo”.

Això és un petit recull de la meva experiència als Campaments de Refugiats Sahrauís. Sense cap dubte aquest gran viatge ha significat i significarà molt per a mi.

Ús de galetes

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de galetes ACEPTAR

Aviso de cookies