La Judit Grau als campaments

 

Qui és el ric i qui és el pobre?

Arribem al Sàhara, la immensitat del desert sota d’un cel impressionant són les primeres imatges que se’m queden gravades en la ment.  L’arribada, de nit, a un lloc desconegut i mai vist m’omple d’una estranya por però a la vegada d’un gran desig de quedar-m’hi.

Al despertar després de la primera nit arriba el primer dia, només sortir el sol s’esborra la por i sembla que estic a casa meva i no en un lloc estrany. Els nens venen a despertar-nos, nens que no són tant nens o més aviat que realment són nens. Nens que no tenen por dels estranys, alegres, intel·ligents i sobretot, molt forts, aquest és el principal adjectiu que els definiria.

En pocs dies la gent amb la que comparteixo casa passen de ser coneguts, a ser la meva família. No fa falta entendre’ns a la perfecció, les mirades, abraçades i gests són més que suficients.

A cada dia que passa em sorprèn més com les persones que haurien de ser les menys agraïdes per com les ha tractat la vida realment són les més bones.

Persones que tot i tenir molts pocs béns materials són riques; riques de béns immaterials, riques d’aquesta riquesa que a nosaltres en falta, de la riquesa personal.

Els dies i les hores passen ràpid i desapareix la concepció del temps, no existeixen les preocupacions.  Canviem el mòbil per les xerrades amb les famílies, els companys de viatge i el te.

Minut a minut els Saharauis m’omplen de virtuts i coneixements que m’enduc de tornada cap a la meva vida, a més d’amics i una altra família per a tota la vida.

Judit Grau Pifarré

Ús de galetes

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de galetes ACEPTAR

Aviso de cookies