La Cristina Flores als campaments.

L’arribada tan esperada es torna realitat. Entrem en un nou món i encara no som plenament conscients del que estem a punt de viure.

La lluna ens dóna la benvinguda, rodejada d’un cel estelat, tan esplèndid i idíl·lic com mai m’hagués arribat a imaginar, i provoca un ambient acollidor que deixa de costat les pors i inseguretats.

Al matí, ens despertem per veure la sortida del sol: tot allò que no havíem pogut veure la nit anterior, pren forma i inunda tots els meus sentits. El contrast de colors del cel i la immensitat de l’espai em remou emocionalment i comença l’aventura.

El temps no va ser suficient per poder processar tota la informació que em transmetia el lloc i sobretot les persones.

Vaig aprendre a reflexionar cada dia a la nit amb la dinàmica, a valorar el dia a dia i a expressar-me i exterioritzar els sentiments i les emocions amb gent que desconeixia, però, que m’entén i amb qui em recolzava i que ara cadascun d’ells s’ha convertit en una part important d’aquest viatge i també de mi.

La comunitat sahrauí desprèn una calor tan acollidora que podríem dir que és un do innat, tenen un concepte de família tan peculiar i personal del que crec que tots n’hauríem d’aprendre.

Els valors que millor defineixen a aquesta comunitat són la generositat i la paciència.

El dia a dia a Auserd era molt productiu i saturant alhora; visitàvem projectes, centres de pràctiques (on els últims dies vam cooperar com a voluntaris en el centre on ens pertocava per branca que estudiem), també vam visitar altres campaments com Rabouni, Esmara, Layune o Boujdour.

El més impressionant de visitar tots aquests llocs és que tiren endavant amb els pocs recursos que tenen, tant en l’hospital i les farmàcies com en els centres educatius.

El que més em va impactar emocionalment va ser visitar l’ASAVIM (Asociación Saharaui de Victimas de Minas) on es reflectia clarament les conseqüències de les mines que van col·locar a la zona alliberada durant la Guerra del Sàhara Occidental, el Museo de la Resistencia on explica la dura història i el recorregut de la comunitat sahrauí i l’AFAPREDESA (Asociación de Familias de Presos i Desaparecidos Saharauis) una associació que neix com a resposta civil a la violació dels drets humans, la incapacitat de defensar els desapareguts i torturats, i de l’angoixa dels familiars d’aquests.

Va ser el dia més intens i emotiu, on més impotència i ràbia vaig sentir.

El comiat amb la nova família em va trencar el cor. En deu dies he conegut a gent increïble, el Mou, la Lamira, la Mariem, l’Ahmed… totes les famílies i tots els joves s’han convertit en gran part de mi; però no va ser un “adéu”, va ser un “fins aviat”.

En cos estic aquí, però en ment i ànima sóc allà.

L’apropament a la cultura sahrauí és la identitat d’un poble que es manifesta tot i la duresa de la vida quotidiana als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf.

Ús de galetes

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de galetes ACEPTAR

Aviso de cookies