El Aleix Olóndriz als campaments

TENIR-HO TOT ON NO HI HA RES

És difícil assentar-se davant d’un ordinador a explicar el que he viscut durant deu dies. És difícil explicar-ho a la meva família i als meus amics. Vaig pensar que anar al Sàhara podia ser una oportunitat per posar-me a prova, per viure lluny de la realitat, per conèixer un món nou. Quan em van trucar per confirmar-me que havia estat seleccionat no vaig saber respondre. “Me’n vaig al Sàhara” pensava. Quina frase més buida, no sabia tot el que m’esperava.

Vaig arribar amb les maletes plenes i el cor buit, sense saber-ho. Era de nit, les constel•lacions eren l’única senyal que em recordava que seguia en el mateix planeta, i això em va fer sentir vergonya. El que només veiem a la premsa o per internet, ho tenia davant els meus ulls.

Allí varem trobar una família que ens ho va donar tot sense tenir res, poc a poc tot començava a tenir sentit. Em sentia un desconegut, un refugiat emocional en una terra rica en valors, en història, en lluita i consciència. Aquelles que van viatjar amb mi, persones amb qui estaré eternament agraït, compartien amb mi reflexions com “On s’ha quedat la por? Ara em sento com a casa”. Tenien raó. El Sàhara és una terra que t’acull, un poble que ha perdurat durant més de quaranta anys i anhela la seva llibertat. Són persones que construeixen, que comparteixen, no esperen rebre, només donar. Hi ha esperança.

Per cada minut viscut allí, en necessitava deu per comprendre aquella realitat. Però si he d’escollir quelcom per explicar, em quedo amb dos moments.

El primer, un moment qualsevol prenent te a la jaima on tots els companys estàvem amb la nostra família, amb la Najwa, el Sidomo, la Vaynana, la Maryam o la Salma. En aquell moment no necessitava un estat de Whatsapp, ni posar un tuit, ni hastags. El “¿Qué estas pensando?” no t’ho preguntava Facebook, t’ho preguntaven ells. Un petit moment de felicitat compartida enmig d’un camp de refugiats.

El segon, va estar una tarda de posta de sol vermella. Tornàvem cap a casa en una furgoneta i ens vam trobar amb una imatge única, la posta de sol del desert. Recordo sentir la necessitat de córrer, d’explotar, saltar, cridar, plorar… De viure! I així ho vam fer, vam baixar de la furgoneta enmig del no res per sentir com, en uns instants, teníem tot el que necessitàvem.

Cal viatjar, cal viure i cal treballar perquè aquestes persones puguin tornar a casa. Però sobretot, cal transmetre tot el que el poble Sahrauí ha patit, tot el que ha lluitat, i ajudar amb petits actes, amb grans formats, amb tot el que tinguem en les nostres mans.

“La solidaritat és la tendresa dels pobles” – Gioconda Belli.

Aleix Olóndriz Valverde.

Ús de galetes

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de galetes ACEPTAR

Aviso de cookies